El bloc de la "Sole"

Després de passar 16 anys de presó a presó, a Soledad Real li va ser prohibit residir a Barcelona, de manera que en companyia del seu marit, Paco Reabato, que era madrileny, van optar per instal.lar-se a Madrid, al barri del Lucero, on la família de Paco tenia una petita casa. Així va ser com la Sole va iniciar la seva estada en aquesta ciutat que va durar més de la meitat de la seva vida.


Per aquest motiu, perquè era tan madrilenya com catalana, es va pensar en parlar amb les seves amigues i amics i estendre l'homenatge a la ciutat que la va acollir. Es van iniciar els contactes amb dues entitats íntimament relacionades amb Soledat: la Librería de Mujeres i el Centro Cultural de la Mujer del Lucero.

I de nou es va repetir la mateixa actitud receptiva recolzant el projecte d'homenatge. Tot van ser facilitats. La llibreria va delegar a la Fundació Entredos on s'hauria de fer l'acte la gestió de l'homenatge. Es va posar la data, 23 de setembre de 2009, i es va realitzar una convocatòria que va fer que el Entredos s'omplís per complet.

La taula estava formada per Elena Lasheras Pérez de la Llibreria de Dones, Rosa Bofill de la Secretaria de la Dona de CCOO de Catalunya, Lola López del Centre Cultural de la Dona del Lucero i Carmen Plazuelo coordinadora de l'Àrea d'Història de la Fundació Pere Ardiaca .

En una cantonada del local. l'amiga Ana Domínguez Loschi ... ... ..., una taula per vendre els llibres. Ella, Elena Lasheras i Raquel (directora de l'Entredos) van treballar amb molt d'afecte amb Carmen, de la FPA, perquè res sortís malament.

Al dia següent, 24 de setembre, es realitzava l'acte previst al Centre Cultural de la Dona del Lucero. Va ser la guinda del pastís, el traç últim que tancava més d'un any i mig de treball.

La sensació quan vam trepitjar el Centre va ser la de trobar-nos a casa. Així vam ser rebudes i rebuts. Petons, abraçades, felicitacions pel treball realitzat i nervis per l'acte que estava a punt de començar. Aquí es va poder instal·lar l'exposició, que consta de 14 plafons, i la sala contigua, més gran, es va quedar petita.

La taula es va convertir en un semicercle i va ser la més àmplia pel que fa a ponents. Sobre la tarima es trobaven les amfitriones, Lola López, Elena González, Teresa València, Maruja Mendoza de la Rosa, Alicia Cabezudo i Nuria Iñiguez i els historiadors Fernando Hernández Holgado i Josemi Lorenzo Arribas. Tancava la taula Manuel Moreno, responsable de l'Àrea d'Història de la Fundació Pere Ardiaca.

L'estat d'ànim de les i els allà reunits era canviant, gairebé totes van conèixer a Soledad Real, per la qual cosa de riure es passava a la tristesa ia l'emoció continguda. Es van corejar les cançons del vídeo i es va aplaudir amb entusiasme per un treball que, més que mai, era col.lectiu, de totes i tots.

Es tancava així la primera part d'aquest projecte i es va iniciar una segona part en què l'objectiu és la d'arribar al major nombre de persones, al major nombre d'entitats. Volem que es conegui la lluita de Soledad Real, per que és un gran exemple d'aquesta generació d'irreductibles lluitadores.

Seria tremendament injust no esmentar a algunes persones que ens han ajudat sense reserves i que no han estat esmentades fins ara.

José Luis Martin Ramos, historiador que va descriure en el llibre "Les finestres de Soledad Real" l'època que li va tocar viure a Sole. Laura Sintes, amiga de Soledat en els seus últims anys i que va recollir les últimes entrevistes. Almudena Grandes, que va participar en el documental i el desig hagués estat poder estar en els actes de Madrid, Carmen Alborch que també ens va acompanyar en el documental. Marta Selva, Presidenta de l'Institut Català de la Dona que ens va donar suport des d'un inici, Shirley Mangini a la qual la distància no li va impedir donar el seu testimoni, Lidia Falcón que ens va explicar de la militància feminista, Neus Català, supervivent dels camps d'extermini nazi i companya de Partit de Sole, Víctor Díaz Cardiel del PCE que va aportar el seu testimoni. A totes les companyes del Centre Cultural de Dones del Lucero els noms dels quals no tenim però que van aportar com van poder.

No parlarem de les meves companyes i companys de la FPA perquè saben el que penso del seu treball i de la seva dedicació al projecte. No hi ha millors camarades. Però si recolliré l'entusiasme d'Antonia, Pilar, Rosario i Lluís Monerris en les nostres aventures madrilenyes.

Ha estat una experiència poder fer tantes amigues i amics. Això també us t'ho devem, Sole.

Estem contents però no satisfets. Seguirem lluitant perquè es reconegui "oficial i legalment" que vas ser una lluitadora per la llibertat i per la igualtat. Ens empeny l'afecte però també la lluita per la justícia.

No oblidem, Sole, no oblidem.

Tras cumplir 16 años de prisión en prisión, a Soledad Real le fue prohibido residir en Barcelona, por lo que en compañía de su marido, Paco Reabato, que era madrileño optaron por instalarse en Madrid, en el barrio del Lucero, donde la familia de Paco tenía una pequeña casa. Así fue como Sole inició una estancia en esta ciudad que duró más de la mitad de su vida.


Por este motivo, porque era tan madrileña como catalana, se pensó en hablar con sus amigas y amigos y extender el homenaje a la ciudad que la acogió. Se iniciaron los contactos con dos entidades íntimamente relacionadas son Soledad: la Librería de Mujeres y el Centro Cultural de la Mujer del Lucero.

Y de nuevo se repitió la misma aptitud receptiva apoyando el proyecto de homenaje. Todo fueron facilidades. La Librería delegó en la Fundación Entredos donde debería realizarse el acto. Se puso la fecha, 23 de septiembre de 2009, y se realizó una convocatoria que hizo que el Entredos se llenara por completo.

La mesa estaba compuesta por Elena Lasheras Pérez de la Librería de Mujeres, Rosa Bofill de la Secretaria de la Dona de CCOO de Catalunya, Lola López del Centro Cultural de la Mujer del Lucero y Carmen Plazuelo coordinadora del Área de Historia de la Fundació Pere Ardiaca.

En una cantonada del local. l'amiga Ana Domínguez Loschi ... ... ..., una taula per vendre els llibres. Ella, Elena Lasheras i Raquel (directora de l'Entredos) van treballar amb molt d'afecte amb Carmen, de la FPA, perquè res sortís malament.

En una esquina del local instaló, la amiga Ana Domínguez Loschi………, una mesa para vender los libros. Ella, Elena Lasheras y Raquel (directora del Entredos) trabajaron con mucho cariño con Carmen, de la FPA, para que nada saliera mal.

La sensación cuando pisamos el Centro fue la de encontrarse en casa. Así fuimos recibidas y recibidos. Besos, abrazos, felicitaciones por el trabajo realizado y nervios por el acto que estaba a punto de comenzar. Aquí pudo instalarse la exposición, que consta de 14 plafones, y la sala contigua, siendo grande, se quedó pequeña.

La mesa se convirtió en un semicírculo y fue la más amplia en cuanto a ponentes. Sobre la tarima se encontraban las anfitrionas; Lola López, Elena González, Teresa Valencia, Maruja Mendez de la Rosa, Alicia Cabezudo y Nuria Iñiguez y los historiadores Fernando Hernández Holgado y Josemi Lorenzo Arribas. Cerraba la mesa Manuel Moreno, responsable del Área de Historia de la Fundació Pere Ardiaca.

El estado de animo de las y los allí reunidos era cambiante, casi todas conocieron a Soledad Real, por lo que de la risa se pasaba a la tristeza y a la emoción contenida. Se corearon las canciones del video y se aplaudió con entusiasmo por un trabajo que, más que nunca, era colectivo, de todas y todos.

Se cerraba así la primera parte de este proyecto y se inició una segunda parte en la que el objetivo es la de llegar al mayor número de personas, al mayor número de entidades. Queremos que se conozca la lucha de Soledad Real, por que es un gran ejemplo de esa generación de irreductibles luchadoras.

Sería tremendamente injusto no mencionar a algunas personas que nos han ayudado sin reservas y que no han sido nombradas hasta ahora.

José Luis Martin Ramos, historiador que describió en el libro “Las ventanas de Soledad Real” la época que le tocó vivir a Sole. Laura Sintes, amiga de Soledad en sus últimos años y que recogió las últimas entrevistas. Almudena Grandes, que participó en el documental y cuyo deseo hubiera sido poder estar en los actos de Madrid, Carmen Alborch que también nos acompañó en el documental. Marta Selva, Presidenta del Institut Català de la Dona que nos apoyó desde un inicio, Shirley Mangini a la cual la distancia no le impidió dar su testimonio, Lidia Falcón que nos contó de la militancia feminista, Neus Català, superviviente de los campos de exterminio nazi y compañera de Partido de Sole, Víctor Díaz Cardiel del PCE que aportó su testimonio. A todas las compañeras del Centro Cultural de Mujeres del Lucero cuyos nombres no tenemos pero que aportaron cuanto pudieron.

No hablaré de mis compañeras y compañeros de la FPA porque saben lo que pienso de su trabajo y de su dedicación al proyecto. No hay mejores camaradas. Pero si recogeré el entusiasmo de Antonia, Pilar, Rosario y Lluís Monerris en nuestras andanzas madrileñas.

Ha sido una experiencia poder hacer tantas amigas y amigos. Eso también te lo debemos, Sole.
Estamos contentos pero no satisfechos. Seguiremos luchando por que se reconozca “oficial y legalmente” que fuiste una luchadora por la libertad y por la igualdad.Nos empuja el cariño pero también la lucha por la justicia.

No olvidamos, Sole, no olvidamos.

La Fundació Pere Ardiaca, de la qual Sole era sòcia d'honor, va estar treballant paral.lelament a la idea d'un homenatge central a Barcelona, però fonamentalment en la possibilitat d'editar materials que permetessin donar a conèixer les seves idees i la seva trajectòria de lluita.

D'aquesta manera es va designar a Carmen Plazuelo, Coordinadora de l'Àrea d'Història de la Fundació, responsable d'un dels projectes més ambiciosos realitzats per aquesta Àrea. Es tractava de l'edició d'un llibre, l'edició d'un documental i una exposició amb l'eix central de la vida de Sole, però que al mateix temps servís com a homenatge a totes les dones lluitadores antifranquistes.

El 17 de juny de 2009 ja teníem tots els materials editats i l'exposició en marxa per la qual cosa es va realitzar la primera presentació a Barcelona amb el suport i l'afecte de la Llibreria Pròleg. L'acte va tenir lloc al carrer (el que és sempre una aposta arriscada) i va ser tremendament emotiu. Estaven a la taula: Àngels Grases, directora de la Llibreria Pròleg; Fernando Hernández Holgado, historiador; Llum Ventura, dinamitzadora de "Dones del 36 "; Núria Salamé, presidenta de l'Associació Catalana d'Amics del Poble Sahrauí (ACAPS) i neboda de Soledad i Carmen Plazuelo, coordinadora de l'Àrea d'Història de la Fundació Pere Ardiaca.

Aprofitem aquest post per recomanar-vos que entreu al link de la Llibreria Proleg ja que han canviat recentment de local i és bo que actualitzem la nostra base de dades. Com no, algunes imatges per tal que visualitzi l'acte.

La Fundació Pere Ardiaca, de la que Sole era socia de honor, estuvo trabajando paralelamente en la idea de un homenaje central en Barcelona, pero fundamentalmente en la posibilidad de editar materiales que permitieran dar a conocer sus ideas y su trayectoria de lucha.

De esta manera se designó a Carmen Plazuelo, Coordinadora del Àrea d’Història de la Fundació, responsable de uno de los proyectos más ambiciosos realizados por esta Àrea. Se trataba de la edición de un libro, la edición de un documental y una exposición con el eje central de la vida de Sole, pero que al mismo tiempo sirviera como homenaje a todas las mujeres luchadoras antifranquistas.

Para el 17 de junio de 2009 ya teníamos todos los materiales editados y la exposición en marcha por lo que se realizó la primera presentación en Barcelona con el apoyo y el cariño de la Llibreria Pròleg. El acto tuvo lugar en la calle (lo que es siempre una apuesta arriesgada) y fue tremendamente emotivo.La mesa estuvo compuesta por: Àngels Grases, directora de la Llibreria Pròleg; Fernando Hernández Holgado, historiador; Llum Ventura, dinamizadora de “Dones del 36”; Núria Salamé, Presidenta de la Associació Catalana d’Amics del Poble Saharaui (ACAPS) y sobrina de Soledad y por Carmen Plazuelo, coordinadora del Área de Historia de la Fundació Pere Ardiaca.

Aprovechamos este post para recomendaros que entréis en el link de la Llibreria Proleg ya que han cambiado recientemente de local y es bueno que actualicemos nuestra base de datos. Como no, algunas imágenes para que visualicemos el acto.

En produir-se la mort de Soledad, La Fundació Pere Ardiaca i la Fundació Maria Aurèlia Capmany es van posar en contacte amb altres entitats i associacions amb intenció de crear una comissió que havia d'estudiar quin tipus d'homenatge podíem fer.

La comissió va quedar formada per Llum Ventura, en aquell temps dinamitzadora de "Dones del 36", per la seva actitud militant i el seu optimisme més que contagiós, Rosa Bofill de la Secretaria de la Dona de CCOO de Catalunya, Rosa Maria Puig Serra d'UGT de Catalunya, Rosa Maria Dumenjó, presidenta de la Fundació Maria Aurèlia Capmany, Toni Estopa de l'Ajuntament de Barcelona i finalment Carmen Plazuelo, Quim Cornelles i Manuel Moreno de la Fundació Pere Ardiaca.

No va ser gens difícil entendre'ns. Per unanimitat vam estar d'acord en demanar a l'Administració un espai públic per a Soledad Real. Un carrer no era possible, ateses les condicions exigides. És per a això, que vam demanar que l'Escola d'Adults del seu barri de la Barceloneta portés el seu nom.

En un error de principiants no vam demanar la seva opinió i conformitat al claustre de professores i professors, el que ens va costar una reprimenda afectuosa per la seva part i molta autocrítica.

L'actitud del claustre, a partir d'aquest moment, va ser de total afecte i per boca de la seva directora, Anna Silvestre, ens van comunicar la seva conformitat i suport a la comissió.

Tot i que encara estàvem esperant una resposta de l'Administració, vam realitzar el primer acte-homenatge el 26 de novembre de 2008, acte al qual van acudir principalment alumnes i alumnes de l'escola i altres veïnes i veïns del barri.

L'acte va ser interactiu ja que el públic va participar amb entusiasme.

Al producirse el fallecimiento de Soledad, La Fundació Pere Ardiaca y la Fundació Maria Aurelia Capmany se pusieron en contacto con otras entidades y asociaciones con intención de crear una comisión que debía estudiar que tipo de homenaje podíamos efectuar.

La comisión quedó compuesta por Llum Ventura, por aquel entonces dinamizadora de “Dones del 36” y que significó un gran descubrimiento para mí, por su actitud militante y su optimismo más que contagioso, Rosa Bofill de la Secretaria de la Dona de CCOO de Catalunya, Rosa Maria Puig Serra de UGT de Catalunya, Rosa Maria Dumenjó, Presidenta de la Fundació Maria Aurelia Capmany, Toni Estopa del Ajuntament de Barcelona y por último Carmen Plazuelo, Quim Cornelles y Manuel Moreno de la Fundació Pere Ardiaca.

No fue nada difícil entendernos. Por unanimidad estuvimos de acuerdo en solicitar a la Administración un espacio público para Soledad Real. Una calle no era posible, dadas las condiciones exigidas para ello, por lo que solicitamos que la Escola d’Adults de su barrio de la Barceloneta llevara su nombre.

En un error de principiantes no pedimos su opinión y conformidad al claustro de profesoras y profesores, lo que nos costó una reprimenda cariñosa por su parte y la autoflagelación pertinente por la nuestra.

La actitud del claustro, a partir de ese momento, fue de total cariño y por boca de su directora, Anna Silvestre, nos comunicaron su conformidad y apoyo a la comisión.

Aunque aún estamos esperando una respuesta de la Administración, realizamos el primer acto-homenaje el 26 de noviembre de 2008, acto al que acudieron principalmente alumnas y alumnos de la escuela y otras vecinas y vecinos del barrio.

El acto fue interactivo ya que el público participó con entusiasmo.

Soledad Real va néixer el 1917 al barri barceloní de la Barceloneta. La seva mare era brodadora i el seu pare un pagès d'Almansa, que va treballar com a metal·lúrgic a les calderes de l'empresa “La Maquinista Terrestre i Maritima”. El barri de la Barceloneta era un barri amb una xarxa social molt àmplia que anava des dels pescadors i estibadors del port fins als obrers que treballaven en les grans empreses metal·lúrgiques, per la qual cosa s'havia convertit en una de les zones amb els més alts nivells de sindicalització i associacionisme de la ciutat. Després d'una vaga on participà el seu pare (militant de la UGT), Sole va ser expulsada del col·legi a l'edat de 7 anys, i es va veure obligada a treballar de cosidora per poder aportar alguns diners a l'economia familiar. Tot això va fer que despertés en ella un profund sentit de classe.

El 1931, amb l'arribada de la II República, la Sole coneix al que seria el seu primer marit Rafael García, que és qui la inicia en la militància política. El 1933 ingressa en la Joventut Comunista, organització juvenil del Partit Comunista de Catalunya (PCC), secció catalana del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i en el Club Avanti de la Barceloneta. Va ser precisament a l'Avanti on la Sole va començar a llegir literatura política i a participar en activitats de la cèl·lula.

Amb l'esclat de la Guerra Civil, Soledad passà a militar en les Joventuts Socialistes Unificades (JSU). El seu treball es va concentrar a la rereguarda. Organitzava i ajudava en les barricades, fetes de bales de cotó i cartró, al passeig de la Barceloneta. Al principi treballava en el seu barri atenent als ferits, buscant metges i embenats, proveint les barricades, assaltant magatzems per aconseguir menjar, cuinant, agafant roba estesa per donar-la de recanvi als milicians.

Durant la guerra civil, Soledad va ser la responsable de les dones del Comitè Local de la JSU, concretament de la “Comissió de la Dóna de l'Executiu” la seu es de la qual es trobava a l'Hotel Colom, a la Plaça Catalunya. Cap al final de la guerra, quan les tropes sublevades van entrar a Barcelona i va començar l 'evacuació cap a Girona i França, Soledad va ajudar en el que va poder a facilitar la sortida dels republicans. Va ser la responsable del camió amb el qual van arribar fins a Figueres (Girona), on el camió va patir un accident al caure dins d'un forat, record d'una de les bombes llançades contra les columnes de civils que sortien cap a l 'exili. Sole va aconseguir passar la frontera francesa i arribar fins als camps de refugiats situats a la Bretanya. Tenia 21 anys.

Va estar en els camps de Li Pouligen i Moisdon de la Rivière, on les condicions eren infrahumanes. El 1939, una vegada iniciada la II Guerra Mundial, el govern francès va decidir traslladar els refugiats, de manera forçosa, als camps del sud. No obstant això les dificultats només havien començat, ja que les tropes de l'exèrcit francès van obligar a Soledad i a les seves companyes a entrar a Espanya pel pont d'Hendaia. Era l'any 1940.

De tornada al país per la força, es va dirigir a Barcelona, on va començar la reorganització, en la clandestinitat juntament amb altres companyes que també havien estat expulsades de França, del partit comunista que a Catalunya s'anomenava Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i de les seves joventuts.

Després d'un any d'esforços per organitzar el partit, el 23 d'agost de 1941 va ser detinguda Soledad i una part important del seu grup, essent conduïts per la policia a la comissaria de Via Laietana on van ser víctimes de tota mena de tortures, humiliacions, vexacions i interrogatoris durant més de 28 dies. El seu company sentimental i de partit, Josep Fornells, morí assassinat a cops en aquesta comissaria. La Sole tenia 24 anys. De la comissaria, va ser traslladada a la presó de dones de les Corts, on va romandre reclosa fins a l'estiu de 1943. Gairebé dos anys en els quals va patir fam i on la superpoblació de les preses les mantenia amuntegades en unes condicions higièniques extremadament penoses. El 1943 va ser traslladada, després d'una curta estada a la presó de Torrero de Saragossa, a la presó de Las Ventas a Madrid i d'allà a la d'Alcalá de Henares, on la va jutjar un tribunal militar al costat dels més de cinquanta comunistes que componien el seu expedient. La van condemnar a trenta anys de presó per un delicte contra la Seguretat de l'Estat.

A partir dels anys 40 van començar a arribar a la presó de Las Ventas dones d'origen pagès acusades d'haver col·laborat amb la guerrilla antifranquista. Aquest col·lectiu tenia un alt índex d'analfabetització, per la qual cosa les preses però lletrades s'encarregaven d'escriure i llegir la correspondència de les seves companyes més desafavorides. Soledad va quedar molt commoguda amb les experiències que havien patit aquelles dones, (doncs en el món rural la repressió franquista va ser molt diferent: purgues d'oli de ricí, pelats al zero etc.), i va posar tot el seu esforç en alfabetitzar a totes aquelles preses que no sabien ni llegir ni escriure.

Després de dos anys en Las Ventas, el 1946, va ser traslladada a la presó de Màlaga on coneix a Manolita d'Arco, i a través d'ella comença una relació epistolar amb un altre pres comunista que anys després acabaria convertint-se en el seu marit, Francisco Rebato “Paco”. Com que en aquesta presó la majoria de preses són polítiques, s 'organitzen entre elles creant tallers i guarderies, a més de l'escola d'alfabetització de la qual s'encarregarà Soledad. Després de dos anys a la presó de Màlaga, va ser traslladada a la presó de Segòvia on va estar-hi vuit anys més . La presó de Segòvia va ser una de les més insalubres. En ella es protagonitzaria una de les vagues de fam amb més repercussió del moment. Finalment va ser enviada a passar l'últim any de presó novament a la presó d'Alcalá de Henares.

El 16 de juny de 1957, setze anys després, Soledad va sortir en llibertat condicional i es va instal·lar a Madrid. Tenia la prohibició expressa de tornar a Barcelona. Va passar a residir al barri del Lucero i es va casar amb “Paco” Rebato.

El 1961 és detingut, novament, el seu marit per activitats contra el règim, i Soledad també coneix les penúries econòmiques ja que amb el seu petit sou ha de sobreviure i viatjar per visitar a Paco per les diferents presons a les quals aquest és enviat.

A partir de 1965 el règim franquista impulsa (dirigida per la secció femenina) la creació d'associacions de mestresses de casa. El Partit Comunista, per poder infiltrar-se en associacions legals, insta als seus militants perquè participin en les esmentades associacions, creant el que es llamó “Moviment Democràtic de Dones”. La Sole entra a l'associació plantejant debats polèmics com la carestia de vida, guarderies, col·legis, mercats i tot allò del que mancava el barri. Comença el procés de conscienciació feminista que l'acompanyarà la resta de la seva vida. El 1970 participa en l'Associació Castellana de Mestresses de Casa i Consumidores, i freqüenta el Club d'Amics de la UNESCO (CAUM).

Va ser agafant cada vegada un paper més important en les diferents associacions fins que va organitzar un treball de sensibilització i organització en el seu barri, lluitant per un local propi per a les dones per a, una vegada aconseguit, crear el Centre Cultural de les Dones del Lucero. Avui encara existeix.

A nivell personal és una època on viatja amb Paco i els camarades del Partit a països com Iugoslàvia, Rússia, Cuba, França, Argentina, etc., per enriquir-se amb altres realitats (hi ha diversos escrits de pròpia mà on explica les reflexions de cadascuna de les cultures diferents que coneix).

A nivell polític centra la seva lluita en la defensa dels drets de la dona, entra en contacte amb la Llibreria de dones de Madrid, on estudia els textos clàssics feministes. En 1999 es va presentar com a candidata al Parlament Europeu pel Partit Feminista.

Durant uns anys es dedica a donar xerrades i conferències parlant de les dones a les presons i la repressió de la dictadura. A Madrid és reconeguda per la seva tasca i rep diversos premi com el Rosa Manzano, Ana Torán, etc de mans del President J.L.R.Zapatero.

Per problemes de salut, es trasllada a viure a Barcelona per estar prop dels seus familiars. Una vegada aquí entra en contacte amb la Fundació Pere Ardiaca que la fa sòcia d'honor i té el privilegi de poder comptar amb ella per a l'organització de diversos actes on es ressalten els valors de la República i la importància de donar la paraula a tots/es aquells/es que van patir la més terrible de les repressions, la falta de llibertat.

La matinada del dimarts 6 de febrer de 2007 va morir Soledad Real a l'edat de 89 anys.

Recuperar el seu exemple ens sembla important, més quan després de tota una vida de lluita per una societat més justa, no va aconseguir mai rentar el seu expedient i rebre l'homenatge institucional que sens dubte mereixia.

Sobre la seva vida s'han editat dos llibres:

“Les presons de Soledad Real” de Consol García. Ed. Alfaguara 1982
Es tracta d'una visió personal de l'autora sobre la vida de Soledad.

“Soledad Real (1917)” de Fernando Hernández Holgado. Biblioteca de Dones. Edicions de l'Orto 2001
És una petita semblança del personatge.

I ha donat inspiració a altres, com per exemple "La veu adormida" (Alfaguara-2002) de Dulce Chacón.

Etiquetes de comentaris: Documents

Soledad Real nació en 1917 en el barrio barcelonés de la Barceloneta. Su madre era bordadora y su padre un campesino de Almansa, que trabajó como metalúrgico en las calderas de la empresa “La Maquinista Terrestre y Maritima”. El barrio de la Barceloneta era un barrio con una red social muy amplia que iba desde los pescadores y estibadores del puerto hasta los obreros que trabajaban en las grandes empresas metalúrgicas, por lo que se había convertido en una de las zonas con los más altos niveles de sindicalización y asociacionismo de la ciudad. Tras una huelga donde participo su padre (militante de UGT), Sole fue expulsada del colegio a la edad de 7 años, y se vio obligada a trabajar de costurera para poder aportar algún dinero a la economía familiar. Todo esto hace que despierte en ella un profundo sentido de clase.

En 1931, con la llegada de la II República, Sole conoce al que sería su primer marido Rafael García, que es el que la inicia en la militancia política. En 1933 ingresa en la Juventud Comunista, organización juvenil del Partit Comunista de Catalunya (PCC), sección catalana del Partido Comunista de España (PCE) y en el Club Avanti de la Barceloneta. Fue precisamente en Avanti donde Sole comenzó a leer literatura política y a participar en actividades de la célula.

Con el estallido de la Guerra Civil, Soledad pasa a militar en las Juventudes Socialistas Unificadas (JSU). Su trabajo se concentró en la retaguardia. Organizaba y ayudaba en las barricadas, hechas de balas de algodón y cartón, en el Paseo de la Barceloneta. Al principio trabajaba en su barrio atendiendo a los heridos, buscando médicos y vendajes, abasteciendo las barricadas, asaltando almacenes para conseguir comida, cocinando, cogiendo ropa tendida para dársela de recambio a los milicianos.

Durante la guerra civil, Soledad fue la responsable de las mujeres del Comité Local de la JSU, concretamente en la “Comissió de la Dona de l’Executiu” cuya sede se encontraba en el Hotel Colón, en la Plaza Cataluña. Hacia el final de la contienda, cuando las tropas sublevadas entraron en Barcelona y comenzó la evacuación hacia Girona y Francia, Soledad ayudó en lo que pudo a facilitar la salida de los republicanos. Fue la responsable del camión con el que llegaron hasta Figueres (Girona), donde el camión sufrió un accidente al caer dentro de un socavón, recuerdo de una de las bombas lanzadas contra las columnas de civiles que salían hacia el exilio. Sole consiguió pasar la frontera francesa y llegar hasta los campos de refugiados situados en la Bretaña. Tenía 21 años.

Estuvo en los campos de Le Pouligen i Moisdon de la Rivière, donde las condiciones eran infrahumanas. En 1939, una vez iniciada la II Guerra Mundial, el gobierno francés decidió trasladar a los refugiados, de manera forzosa, a los campos del sur. Sin embargo las dificultades solo habían comenzado ya que las tropas del Tercio francés obligaron a Soledad y a sus compañeras a entrar en España por el puente de Hendaya. Era el año 1940.

De vuelta al país por la fuerza, se dirigió a Barcelona, donde empezó la reorganización, en la clandestinidad junto con otras compañeras que también habían sido expulsadas de Francia, del partido comunista que en Cataluña se llamaba Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) y de sus juventudes.

Tras un año de esfuerzos por organizar el partido, el 23 de agosto de 1941 fue detenida Soledad y parte importante de su grupo, siendo conducidos por la policía a la comisaría de Vía Layetana donde recibieron todo tipo de torturas, humillaciones, vejaciones e interrogatorios a lo largo de 28 días. Su compañero sentimental y de partido, Josep Fornells, muere asesinado a golpes en esta comisaría. Sole tenía 24 años. De la comisaría, fue trasladada a la cárcel de mujeres de Les Corts, donde permaneció recluida hasta el verano de 1943. Casi dos años en los que sufrió hambre y donde la superpoblación de las presas las mantenía hacinadas con unas condiciones higiénicas extremadamente penosas. En 1943 fue trasladada, tras una corta estancia en la prisión de Torrero de Zaragoza, a la prisión de Las Ventas en Madrid y de allí a la de Alcalá de Henares, donde la juzgó un tribunal militar junto a los más de cincuenta comunistas que componían su expediente. La condenaron a treinta años de cárcel por un delito contra la Seguridad del Estado.

A partir de los años 40 empezaron a llegar a la cárcel de Ventas mujeres de origen campesino acusadas de haber colaborado con la guerrilla antifranquista. Este colectivo tenía un alto índice de analfabetización por lo que las presas mas letradas se encargaban de escribir y leer la correspondencia de sus compañeras más desfavorecidas. Soledad quedó muy conmovida con las experiencias que habían sufrido estas mujeres, (pues en el mundo rural las represivas franquistas fueron muy distintas: purgas de aceite de ricino, pelados al cero etc.), y puso todo su empeño en alfabetizar a todas aquellas presas que no supieran leer ni escribir.

Tras dos años en Las Ventas, en 1946, fue trasladada a la prisión de Málaga donde conoce a Manolita de Arco, y a través de ella comienza una relación epistolar con otro preso comunista que años después acabaría convirtiéndose en su marido, Francisco Rebato “Paco”. Como en esta prisión la mayoría de presas son políticas, se organizan entre ellas creando talleres y guarderías, además de la escuela de alfabetización de la que se encargará Soledad. Tras dos años en la prisión de Málaga, fue trasladada a la cárcel de Segovia donde permanecería otros ocho años . La cárcel de Segovia fue una de las más insalubres. En ella se protagonizaría una de las huelgas de hambre con más repercusión del momento. Finalmente fue enviada a pasar el último año de prisión nuevamente a la cárcel de Alcalá de Henares.





El 16 de junio de 1957, dieciséis años después, Soledad salió en libertad condicional y se instaló en Madrid. Tenía la prohibición expresa de volver a Barcelona. Pasó a residir en el barrio del Lucero y se casó con “Paco” Rebato.

En 1961 es detenido, nuevamente, su marido por actividades contra el régimen, y Soledad también conoce las penurias económicas ya que con su pequeño sueldo debe sobrevivir y viajar para visitar a Paco en las distintas prisiones a las que éste es enviado.

A partir de 1965 el régimen franquista impulsa (dirigida por la sección femenina) la creación de asociaciones de amas de casa. El Partido Comunista, para poder infiltrarse en asociaciones legales, insta a sus militantes para que participen en dichas asociaciones, creando lo que se llamó “Movimiento Democrático de Mujeres”. Sole entra en la asociación planteando debates polémicos como carestía de vida, guarderías, colegios, mercados y todo aquello de lo que carecía el barrio. Empieza el proceso de concienciación feminista que le acompañará el resto de su vida. En 1970 participa en la Asociación Castellana de Amas de Casa y Consumidoras, y frecuenta el Club de Amigos de la UNESCO (CAUM).


Fue cogiendo cada vez un papel más importante en las diferentes asociaciones hasta que organizó un trabajo de sensibilización y organización en su barrio, luchando por un local propio para las mujeres para, una vez conseguido, crear el Centro Cultural de las Mujeres del Lucero. Hoy todavía existe.

A nivel personal es una época donde viaja con Paco y los camaradas del Partido a países como Yugoslavia, Rusia, Cuba, Francia, Argentina, etc., para enriquecerse con otras realidades (hay varios escritos de su puño y letra donde explica las reflexiones de cada una de las culturas diferentes que conoce).
A nivel político centra su lucha en la defensa de los derechos de la mujer, entra en contacto con la Librería de mujeres de Madrid, donde estudia los textos clásicos feministas. En 1999 se presentó como candidata al Parlamento Europeo por el Partido Feminista.

Durante unos años se dedica a dar charlas y conferencias hablando de las mujeres en las cárceles y la represión de la dictadura. En Madrid es reconocida por su labor y recibe varios premio como El Rosa Manzano, Ana Torán, etc de manos del Presidente J.L.R.Zapatero.
Por problemas de salud, se traslada a vivir a Barcelona para estar cerca de sus familiares. Una vez aquí entra en contacto con la Fundació Pere Ardiaca que la hace socia de honor y tiene el privilegio de poder contar con ella para la organización de varios actos donde se resaltan los valores de la República y la importancia de dar la palabra a todas/os aquellas/os que sufrieron la más terrible de las represiones, la falta de libertad.






La madrugada del martes 6 de febrero de 2007 murió Soledad Real a la edad de 89 años.

Recuperar su ejemplo nos parece importante, máxime cuando después de toda una vida de lucha por una sociedad más justa, no consiguió nunca lavar su expediente y recibir el homenaje institucional que sin duda merecía.

Sobre su vida se han editado dos libros:

“Las cárceles de Soledad Real” de Consuelo García. Ed. Alfaguara 1982
Se trata de una visión personal de la autora sobre la vida de Soledad.

“Soledad Real (1917)” de Fernando Hernández Holgado. Biblioteca de Mujeres. Ediciones del Orto 2001
Es una pequeña semblanza del personaje.

Y ha dado inspiración a otros, como por ejemplo "La voz dormida" (Alfaguara-2002) de Dulce Chacón.

Etiquetes de comentaris: Documents