Soledad Real va néixer el 1917 al barri barceloní de la Barceloneta. La seva mare era brodadora i el seu pare un pagès d'Almansa, que va treballar com a metal·lúrgic a les calderes de l'empresa “La Maquinista Terrestre i Maritima”. El barri de la Barceloneta era un barri amb una xarxa social molt àmplia que anava des dels pescadors i estibadors del port fins als obrers que treballaven en les grans empreses metal·lúrgiques, per la qual cosa s'havia convertit en una de les zones amb els més alts nivells de sindicalització i associacionisme de la ciutat. Després d'una vaga on participà el seu pare (militant de la UGT), Sole va ser expulsada del col·legi a l'edat de 7 anys, i es va veure obligada a treballar de cosidora per poder aportar alguns diners a l'economia familiar. Tot això va fer que despertés en ella un profund sentit de classe.
El 1931, amb l'arribada de la II República, la Sole coneix al que seria el seu primer marit Rafael García, que és qui la inicia en la militància política. El 1933 ingressa en la Joventut Comunista, organització juvenil del Partit Comunista de Catalunya (PCC), secció catalana del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i en el Club Avanti de la Barceloneta. Va ser precisament a l'Avanti on la Sole va començar a llegir literatura política i a participar en activitats de la cèl·lula.
Amb l'esclat de la Guerra Civil, Soledad passà a militar en les Joventuts Socialistes Unificades (JSU). El seu treball es va concentrar a la rereguarda. Organitzava i ajudava en les barricades, fetes de bales de cotó i cartró, al passeig de la Barceloneta. Al principi treballava en el seu barri atenent als ferits, buscant metges i embenats, proveint les barricades, assaltant magatzems per aconseguir menjar, cuinant, agafant roba estesa per donar-la de recanvi als milicians.
Durant la guerra civil, Soledad va ser la responsable de les dones del Comitè Local de la JSU, concretament de la “Comissió de la Dóna de l'Executiu” la seu es de la qual es trobava a l'Hotel Colom, a la Plaça Catalunya. Cap al final de la guerra, quan les tropes sublevades van entrar a Barcelona i va començar l 'evacuació cap a Girona i França, Soledad va ajudar en el que va poder a facilitar la sortida dels republicans. Va ser la responsable del camió amb el qual van arribar fins a Figueres (Girona), on el camió va patir un accident al caure dins d'un forat, record d'una de les bombes llançades contra les columnes de civils que sortien cap a l 'exili. Sole va aconseguir passar la frontera francesa i arribar fins als camps de refugiats situats a la Bretanya. Tenia 21 anys.
Va estar en els camps de Li Pouligen i Moisdon de la Rivière, on les condicions eren infrahumanes. El 1939, una vegada iniciada la II Guerra Mundial, el govern francès va decidir traslladar els refugiats, de manera forçosa, als camps del sud. No obstant això les dificultats només havien començat, ja que les tropes de l'exèrcit francès van obligar a Soledad i a les seves companyes a entrar a Espanya pel pont d'Hendaia. Era l'any 1940.
De tornada al país per la força, es va dirigir a Barcelona, on va començar la reorganització, en la clandestinitat juntament amb altres companyes que també havien estat expulsades de França, del partit comunista que a Catalunya s'anomenava Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i de les seves joventuts.
Després d'un any d'esforços per organitzar el partit, el 23 d'agost de 1941 va ser detinguda Soledad i una part important del seu grup, essent conduïts per la policia a la comissaria de Via Laietana on van ser víctimes de tota mena de tortures, humiliacions, vexacions i interrogatoris durant més de 28 dies. El seu company sentimental i de partit, Josep Fornells, morí assassinat a cops en aquesta comissaria. La Sole tenia 24 anys. De la comissaria, va ser traslladada a la presó de dones de les Corts, on va romandre reclosa fins a l'estiu de 1943. Gairebé dos anys en els quals va patir fam i on la superpoblació de les preses les mantenia amuntegades en unes condicions higièniques extremadament penoses. El 1943 va ser traslladada, després d'una curta estada a la presó de Torrero de Saragossa, a la presó de Las Ventas a Madrid i d'allà a la d'Alcalá de Henares, on la va jutjar un tribunal militar al costat dels més de cinquanta comunistes que componien el seu expedient. La van condemnar a trenta anys de presó per un delicte contra la Seguretat de l'Estat.
A partir dels anys 40 van començar a arribar a la presó de Las Ventas dones d'origen pagès acusades d'haver col·laborat amb la guerrilla antifranquista. Aquest col·lectiu tenia un alt índex d'analfabetització, per la qual cosa les preses però lletrades s'encarregaven d'escriure i llegir la correspondència de les seves companyes més desafavorides. Soledad va quedar molt commoguda amb les experiències que havien patit aquelles dones, (doncs en el món rural la repressió franquista va ser molt diferent: purgues d'oli de ricí, pelats al zero etc.), i va posar tot el seu esforç en alfabetitzar a totes aquelles preses que no sabien ni llegir ni escriure.
Després de dos anys en Las Ventas, el 1946, va ser traslladada a la presó de Màlaga on coneix a Manolita d'Arco, i a través d'ella comença una relació epistolar amb un altre pres comunista que anys després acabaria convertint-se en el seu marit, Francisco Rebato “Paco”. Com que en aquesta presó la majoria de preses són polítiques, s 'organitzen entre elles creant tallers i guarderies, a més de l'escola d'alfabetització de la qual s'encarregarà Soledad. Després de dos anys a la presó de Màlaga, va ser traslladada a la presó de Segòvia on va estar-hi vuit anys més . La presó de Segòvia va ser una de les més insalubres. En ella es protagonitzaria una de les vagues de fam amb més repercussió del moment. Finalment va ser enviada a passar l'últim any de presó novament a la presó d'Alcalá de Henares.
El 16 de juny de 1957, setze anys després, Soledad va sortir en llibertat condicional i es va instal·lar a Madrid. Tenia la prohibició expressa de tornar a Barcelona. Va passar a residir al barri del Lucero i es va casar amb “Paco” Rebato.
El 1961 és detingut, novament, el seu marit per activitats contra el règim, i Soledad també coneix les penúries econòmiques ja que amb el seu petit sou ha de sobreviure i viatjar per visitar a Paco per les diferents presons a les quals aquest és enviat.
A partir de 1965 el règim franquista impulsa (dirigida per la secció femenina) la creació d'associacions de mestresses de casa. El Partit Comunista, per poder infiltrar-se en associacions legals, insta als seus militants perquè participin en les esmentades associacions, creant el que es llamó “Moviment Democràtic de Dones”. La Sole entra a l'associació plantejant debats polèmics com la carestia de vida, guarderies, col·legis, mercats i tot allò del que mancava el barri. Comença el procés de conscienciació feminista que l'acompanyarà la resta de la seva vida. El 1970 participa en l'Associació Castellana de Mestresses de Casa i Consumidores, i freqüenta el Club d'Amics de la UNESCO (CAUM).
Va ser agafant cada vegada un paper més important en les diferents associacions fins que va organitzar un treball de sensibilització i organització en el seu barri, lluitant per un local propi per a les dones per a, una vegada aconseguit, crear el Centre Cultural de les Dones del Lucero. Avui encara existeix.
A nivell personal és una època on viatja amb Paco i els camarades del Partit a països com Iugoslàvia, Rússia, Cuba, França, Argentina, etc., per enriquir-se amb altres realitats (hi ha diversos escrits de pròpia mà on explica les reflexions de cadascuna de les cultures diferents que coneix).
A nivell polític centra la seva lluita en la defensa dels drets de la dona, entra en contacte amb la Llibreria de dones de Madrid, on estudia els textos clàssics feministes. En 1999 es va presentar com a candidata al Parlament Europeu pel Partit Feminista.
Durant uns anys es dedica a donar xerrades i conferències parlant de les dones a les presons i la repressió de la dictadura. A Madrid és reconeguda per la seva tasca i rep diversos premi com el Rosa Manzano, Ana Torán, etc de mans del President J.L.R.Zapatero.
Per problemes de salut, es trasllada a viure a Barcelona per estar prop dels seus familiars. Una vegada aquí entra en contacte amb la Fundació Pere Ardiaca que la fa sòcia d'honor i té el privilegi de poder comptar amb ella per a l'organització de diversos actes on es ressalten els valors de la República i la importància de donar la paraula a tots/es aquells/es que van patir la més terrible de les repressions, la falta de llibertat.
La matinada del dimarts 6 de febrer de 2007 va morir Soledad Real a l'edat de 89 anys.
Recuperar el seu exemple ens sembla important, més quan després de tota una vida de lluita per una societat més justa, no va aconseguir mai rentar el seu expedient i rebre l'homenatge institucional que sens dubte mereixia.
Sobre la seva vida s'han editat dos llibres:
“Les presons de Soledad Real” de Consol García. Ed. Alfaguara 1982
Es tracta d'una visió personal de l'autora sobre la vida de Soledad.
“Soledad Real (1917)” de Fernando Hernández Holgado. Biblioteca de Dones. Edicions de l'Orto 2001
És una petita semblança del personatge.
I ha donat inspiració a altres, com per exemple "La veu adormida" (Alfaguara-2002) de Dulce Chacón.
El 1931, amb l'arribada de la II República, la Sole coneix al que seria el seu primer marit Rafael García, que és qui la inicia en la militància política. El 1933 ingressa en la Joventut Comunista, organització juvenil del Partit Comunista de Catalunya (PCC), secció catalana del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i en el Club Avanti de la Barceloneta. Va ser precisament a l'Avanti on la Sole va començar a llegir literatura política i a participar en activitats de la cèl·lula.
Amb l'esclat de la Guerra Civil, Soledad passà a militar en les Joventuts Socialistes Unificades (JSU). El seu treball es va concentrar a la rereguarda. Organitzava i ajudava en les barricades, fetes de bales de cotó i cartró, al passeig de la Barceloneta. Al principi treballava en el seu barri atenent als ferits, buscant metges i embenats, proveint les barricades, assaltant magatzems per aconseguir menjar, cuinant, agafant roba estesa per donar-la de recanvi als milicians.
Durant la guerra civil, Soledad va ser la responsable de les dones del Comitè Local de la JSU, concretament de la “Comissió de la Dóna de l'Executiu” la seu es de la qual es trobava a l'Hotel Colom, a la Plaça Catalunya. Cap al final de la guerra, quan les tropes sublevades van entrar a Barcelona i va començar l 'evacuació cap a Girona i França, Soledad va ajudar en el que va poder a facilitar la sortida dels republicans. Va ser la responsable del camió amb el qual van arribar fins a Figueres (Girona), on el camió va patir un accident al caure dins d'un forat, record d'una de les bombes llançades contra les columnes de civils que sortien cap a l 'exili. Sole va aconseguir passar la frontera francesa i arribar fins als camps de refugiats situats a la Bretanya. Tenia 21 anys.
Va estar en els camps de Li Pouligen i Moisdon de la Rivière, on les condicions eren infrahumanes. El 1939, una vegada iniciada la II Guerra Mundial, el govern francès va decidir traslladar els refugiats, de manera forçosa, als camps del sud. No obstant això les dificultats només havien començat, ja que les tropes de l'exèrcit francès van obligar a Soledad i a les seves companyes a entrar a Espanya pel pont d'Hendaia. Era l'any 1940.
De tornada al país per la força, es va dirigir a Barcelona, on va començar la reorganització, en la clandestinitat juntament amb altres companyes que també havien estat expulsades de França, del partit comunista que a Catalunya s'anomenava Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i de les seves joventuts.
Després d'un any d'esforços per organitzar el partit, el 23 d'agost de 1941 va ser detinguda Soledad i una part important del seu grup, essent conduïts per la policia a la comissaria de Via Laietana on van ser víctimes de tota mena de tortures, humiliacions, vexacions i interrogatoris durant més de 28 dies. El seu company sentimental i de partit, Josep Fornells, morí assassinat a cops en aquesta comissaria. La Sole tenia 24 anys. De la comissaria, va ser traslladada a la presó de dones de les Corts, on va romandre reclosa fins a l'estiu de 1943. Gairebé dos anys en els quals va patir fam i on la superpoblació de les preses les mantenia amuntegades en unes condicions higièniques extremadament penoses. El 1943 va ser traslladada, després d'una curta estada a la presó de Torrero de Saragossa, a la presó de Las Ventas a Madrid i d'allà a la d'Alcalá de Henares, on la va jutjar un tribunal militar al costat dels més de cinquanta comunistes que componien el seu expedient. La van condemnar a trenta anys de presó per un delicte contra la Seguretat de l'Estat.
A partir dels anys 40 van començar a arribar a la presó de Las Ventas dones d'origen pagès acusades d'haver col·laborat amb la guerrilla antifranquista. Aquest col·lectiu tenia un alt índex d'analfabetització, per la qual cosa les preses però lletrades s'encarregaven d'escriure i llegir la correspondència de les seves companyes més desafavorides. Soledad va quedar molt commoguda amb les experiències que havien patit aquelles dones, (doncs en el món rural la repressió franquista va ser molt diferent: purgues d'oli de ricí, pelats al zero etc.), i va posar tot el seu esforç en alfabetitzar a totes aquelles preses que no sabien ni llegir ni escriure.
Després de dos anys en Las Ventas, el 1946, va ser traslladada a la presó de Màlaga on coneix a Manolita d'Arco, i a través d'ella comença una relació epistolar amb un altre pres comunista que anys després acabaria convertint-se en el seu marit, Francisco Rebato “Paco”. Com que en aquesta presó la majoria de preses són polítiques, s 'organitzen entre elles creant tallers i guarderies, a més de l'escola d'alfabetització de la qual s'encarregarà Soledad. Després de dos anys a la presó de Màlaga, va ser traslladada a la presó de Segòvia on va estar-hi vuit anys més . La presó de Segòvia va ser una de les més insalubres. En ella es protagonitzaria una de les vagues de fam amb més repercussió del moment. Finalment va ser enviada a passar l'últim any de presó novament a la presó d'Alcalá de Henares.
El 16 de juny de 1957, setze anys després, Soledad va sortir en llibertat condicional i es va instal·lar a Madrid. Tenia la prohibició expressa de tornar a Barcelona. Va passar a residir al barri del Lucero i es va casar amb “Paco” Rebato.
El 1961 és detingut, novament, el seu marit per activitats contra el règim, i Soledad també coneix les penúries econòmiques ja que amb el seu petit sou ha de sobreviure i viatjar per visitar a Paco per les diferents presons a les quals aquest és enviat.
A partir de 1965 el règim franquista impulsa (dirigida per la secció femenina) la creació d'associacions de mestresses de casa. El Partit Comunista, per poder infiltrar-se en associacions legals, insta als seus militants perquè participin en les esmentades associacions, creant el que es llamó “Moviment Democràtic de Dones”. La Sole entra a l'associació plantejant debats polèmics com la carestia de vida, guarderies, col·legis, mercats i tot allò del que mancava el barri. Comença el procés de conscienciació feminista que l'acompanyarà la resta de la seva vida. El 1970 participa en l'Associació Castellana de Mestresses de Casa i Consumidores, i freqüenta el Club d'Amics de la UNESCO (CAUM).
Va ser agafant cada vegada un paper més important en les diferents associacions fins que va organitzar un treball de sensibilització i organització en el seu barri, lluitant per un local propi per a les dones per a, una vegada aconseguit, crear el Centre Cultural de les Dones del Lucero. Avui encara existeix.
A nivell personal és una època on viatja amb Paco i els camarades del Partit a països com Iugoslàvia, Rússia, Cuba, França, Argentina, etc., per enriquir-se amb altres realitats (hi ha diversos escrits de pròpia mà on explica les reflexions de cadascuna de les cultures diferents que coneix).
A nivell polític centra la seva lluita en la defensa dels drets de la dona, entra en contacte amb la Llibreria de dones de Madrid, on estudia els textos clàssics feministes. En 1999 es va presentar com a candidata al Parlament Europeu pel Partit Feminista.
Durant uns anys es dedica a donar xerrades i conferències parlant de les dones a les presons i la repressió de la dictadura. A Madrid és reconeguda per la seva tasca i rep diversos premi com el Rosa Manzano, Ana Torán, etc de mans del President J.L.R.Zapatero.
Per problemes de salut, es trasllada a viure a Barcelona per estar prop dels seus familiars. Una vegada aquí entra en contacte amb la Fundació Pere Ardiaca que la fa sòcia d'honor i té el privilegi de poder comptar amb ella per a l'organització de diversos actes on es ressalten els valors de la República i la importància de donar la paraula a tots/es aquells/es que van patir la més terrible de les repressions, la falta de llibertat.
La matinada del dimarts 6 de febrer de 2007 va morir Soledad Real a l'edat de 89 anys.
Recuperar el seu exemple ens sembla important, més quan després de tota una vida de lluita per una societat més justa, no va aconseguir mai rentar el seu expedient i rebre l'homenatge institucional que sens dubte mereixia.
Sobre la seva vida s'han editat dos llibres:
“Les presons de Soledad Real” de Consol García. Ed. Alfaguara 1982
Es tracta d'una visió personal de l'autora sobre la vida de Soledad.
“Soledad Real (1917)” de Fernando Hernández Holgado. Biblioteca de Dones. Edicions de l'Orto 2001
És una petita semblança del personatge.
I ha donat inspiració a altres, com per exemple "La veu adormida" (Alfaguara-2002) de Dulce Chacón.
Etiquetes de comentaris: Documents